Recordo una injecció a la punta.

El tacte fred del bisturí.

El fil i l’agulla clavant-se sota la pell.

Em recordo a mi mateix en un passadís vestit només amb una bata que tenia una finestreta per on treia el cap la meva polla boteruda.

I recordo també una taca de sang que s’anava fent més i més gran.

Avui han quedat per sortir. Som-hi nenes que avui lliguem, diu una d’elles sense gaire convicció. La Roser sempre riu molt fort en públic i fa passar molta vergonya a les altres. Podríem dir que aquesta nit s’han arreglat però la veritat és que costa de notar-ho.

Ara ja fa quaranta minuts que passegen buscant un lloc. No tenien cap reserva feta i els locals de la zona estan tots plens. Acaben sopant a un Pan’s & Company. Sopem aquí ràpid i després sortim, d’acord? Hi ha famílies amb nens i un sense sostre que passeja amunt i avall escurant les restes de menjar de les plates metàl·liques que la gent abandona a les taules.

Les cinc sopen en silenci. Les ganes de festa es van desinflant. La Roser repeteix. Sempre menja molt, ella. A la taula del costat un nen juga amb el regal del menú infantil. Quan s’acaba el segon entrepà la Roser comença a plorar en silenci. S’aixuga les llàgrimes amb un mocador de paper ple d’oli. Les resta d’amigues segueixen callades. Aquesta nit tampoc sortiran. Es diuen adéu a la porta després de recordar, com sempre fan, aquell cap d’any a la casa rural.

De tornada a casa la Marta truca a aquell noi del Meetic. Dues trucades perdudes sense deixar missatge al contestador. Al tercer intent el telèfon està desconectat. Encara tindrà temps de veure el final de La Noria i es quedarà adormida al sofà escoltant a la Chiqui, l’enana de Gran Hermano, com relata les seves turbulentes relacions sexuals amb novios maltractadors.

Una vegada la Marta es va cagar (literalment) intentant practicar sexe anal amb un novio que va tenir durant uns mesos. Però això és una altra història i ella prefereix no recordar-ho.

Els pèls i els trossos de pell morta que s’acumulaven al forat de la banyera van acabar formant un petit cony molt ben fet.
Ell es distreia i s’excitava cada matí acariciant-lo amb el dit gros del peu.

Més tard, a la dutxa, es buida l’ampolla de rom als peus mentre es pregunta en veu alta: En què m’he convertit?

De cop, una madureta esquelètica i amb cara de mala hòstia es planta de peu al costat de la seva taula. Hola Jordi. Saps qui sóc?

Un calfred recorre el cos del periodista. Ha reconegut la veu perfectament. La cançó de Manel deixa de sonar en sec dins de la seva closca.

Vinga Jordi, fes conyetes ara. A veure com et fas el merda, valent.

La dona misteriosa va alçant la veu. La gent de les altres taules s’incomoda i un cambrer filipí observa sense entendre res.

En Basté mira a terra avergonyit.
Papa, qui és aquesta senyora? No ho sé. Anem nois. Som-hi. La veu li tremola. Marxem.

Quan s’aixeca de la cadira descobrim una taca de suor a la seva esquena. És un triangle fosc, humit, amb la forma del logotip de El Corte Inglés.

Firmar aquesta merda de dibuix. Quina petita boutade, eh?

Aquest post és una mica com el menú d’un DVD. Bé, no. És com els anuncis d’un DVD. Els del principi, els que t’has de menjar per collons. Va, només quatre coses i comença la pel·li, no us poseu nerviosos.

Fa un temps havia tingut un bloc on hi escrivia algunes xorrades, molt de tant en tant. Tenia molts pocs seguidors i cap comentari, com tants altres blocs. Entre això, un procés de desintoxicació que em va tenir recluït sense internet durant uns mesos, l’assumpte aquell dels travolos i la guineu morta i l’aparició de Twitter el bloc va acabar desapareixent. De fet, encara està penjat en algún lloc convertit en merda digital. Basura binària.

Acabava de descobrir que a Twitter podia actualitzar des del telèfon, a qualsevol lloc, a lo salvatge. I, el millor de tot; no havia de justificar res del que hi deia (básicament per una qüestió d’estalvi de caràcters). La sintetització obligatòria només em va portar coses bones i puc dir que hi estic totalment enganxat. He conegut gent fantàstica i m’ha canviat la vida. No, cony. No he conegut ningú. Esteu bojos o què? No quedeu mai amb ningú de Twitter. No ho feu, em sentiu? Això és com conèixer a un famòs. Descobriràs que en realitat és un imbècil. Es trencarà la màgia. La gent no és ni tant ocurrent ni tant interessant ni fa tant bona olor com sembla a les xarxes. El que passi a les xarxes que es quedi a les xarxes.

Poder deixar anar idees ràpides, com trets d’escopeta de La Garrotxa, em diverteix bastant. Però per altra banda, moltes vegades em quedo amb les ganes de desenvolupar una mica més algunes de les merdes que hi explico. La idea d’aquest bloc és, per tant, esdevenir una mena de “comentaris del director” (avui he trobat la metàfora aquesta del DVD i tiro per aquí) d’allò que escric a Twitter. El món al revés; haver d’escriure un post per explicar un tweet. Quina tonteria.

No sé si és una bona idea (no ho és) però és l’única que tinc, ara mateix. I pronostico que acabarà en fracàs. Una mica com la Tweet Pel·li però sense la necessitat de molestar a cap pseudo-famòs ni fer-ne spam massiu.

Ei, potser algún dia em surten coses que no he publicat a Twitter, jo què cony sé! Deixem les portes obertes a la màgia, no? No us pujeu les calcetes del tot, encara!

Que comenci la fête!