Un divendres a la tarda en Jordi Basté és a un bar d’aquests que estan de moda entre els burgesos quarentons de Barcelona que volen anar de moderns. El Velódromo, per exemple. Està tranquil, relaxat. Pren una Moritz en una copa calenta acabada de sortir del rentaplats i mira amb orgull a la seva família. Dins el seu cap sonen un parell de frases d’una cançó de Manel. Tot va bé.
De cop, una madureta esquelètica i amb cara de mala hòstia es planta de peu al costat de la seva taula. Hola Jordi. Saps qui sóc?
Un calfred recorre el cos del periodista. Ha reconegut la veu perfectament. La cançó de Manel deixa de sonar en sec dins de la seva closca.
Vinga Jordi, fes conyetes ara. A veure com et fas el merda, valent.
La dona misteriosa va alçant la veu. La gent de les altres taules s’incomoda i un cambrer filipí observa sense entendre res.
En Basté mira a terra avergonyit.
Papa, qui és aquesta senyora? No ho sé. Anem nois. Som-hi. La veu li tremola. Marxem.
Quan s’aixeca de la cadira descobrim una taca de suor a la seva esquena. És un triangle fosc, humit, amb la forma del logotip de El Corte Inglés.
“Dins al seu cap sonen un parell de frases d’una cançó de Manel. Tot va bé.”
Deliciós.