Per desengreixar un mica el bloc després del tema d’ahir he fet un post molt més lleugeret i amè. I més acord amb la línia habitual del bloc, per altra banda. Res, una petita frivolité.
Els pèls i els trossos de pell morta que s’acumulaven al forat de la banyera van acabar formant un petit cony molt ben fet.
Ell es distreia i s’excitava cada matí acariciant-lo amb el dit gros del peu.
El diumenge al matí es vesteix amb americana, camisa oberta i la corbata mal lligada. Sense dutxar-se, despentinat, passeja pel barri fent-se el borratxo, com si vingués de festa. Compra una ampolla de rom a l’Opencor mentre amb el mòbil a la mà simula una conversa amb uns falsos amics. El dependent se’l mira amb cara de fàstic. Ningú l’espera a casa. Ningú l’espera enlloc.
Més tard, a la dutxa, es buida l’ampolla de rom als peus mentre es pregunta en veu alta: En què m’he convertit?
Un divendres a la tarda en Jordi Basté és a un bar d’aquests que estan de moda entre els burgesos quarentons de Barcelona que volen anar de moderns. El Velódromo, per exemple. Està tranquil, relaxat. Pren una Moritz en una copa calenta acabada de sortir del rentaplats i mira amb orgull a la seva família. Dins el seu cap sonen un parell de frases d’una cançó de Manel. Tot va bé.
De cop, una madureta esquelètica i amb cara de mala hòstia es planta de peu al costat de la seva taula. Hola Jordi. Saps qui sóc?
Un calfred recorre el cos del periodista. Ha reconegut la veu perfectament. La cançó de Manel deixa de sonar en sec dins de la seva closca.
Vinga Jordi, fes conyetes ara. A veure com et fas el merda, valent.
La dona misteriosa va alçant la veu. La gent de les altres taules s’incomoda i un cambrer filipí observa sense entendre res.
En Basté mira a terra avergonyit.
Papa, qui és aquesta senyora? No ho sé. Anem nois. Som-hi. La veu li tremola. Marxem.
Quan s’aixeca de la cadira descobrim una taca de suor a la seva esquena. És un triangle fosc, humit, amb la forma del logotip de El Corte Inglés.
A la nit, en silenci, el tertulià agressiu observa absort com el robot aspirador recorre cada racó de l’habitació. Espera pacientment que la dona s’hagi adormit per ficar-se al llit i no haver de parlar. I sent certa excitació imaginant-se què passaria si el robot aspirador li passés per sobre els peus.
Firmar aquesta merda de dibuix. Quina petita boutade, eh?
